El regne del link

button-108070_1280

Com entendre les noves dinàmiques dels mitjans a l’era digital

Per poder fer una bona anàlisi crítica de continguts mediàtics cal entendre com funcionen en l’actualitat el mitjans. La irrupció dels formats digitals i el multicanal que significa la distribució mitjançant les xarxes socials (abans era només el canal propi sigues diari, ràdio o TV) ha canviat radicalment la dinàmica de treball dels periodistes, tensionant encara més la seva capacitat de producció i, per tant, el resultat final que arriba als consumidors.

La immediatesa de les xarxes ha forçat als mitjans a crear grans plataformes digitals on els continguts s’ofereixen en diferents formats i es fan arribar per diferents canals. Això fa augmentar exponencialment les possibles errades i genera perills evidents com ara la producció forçada de noticies sense el contrast necessari o, en un darrer extrem, en un perill de salt de les normes deontològiques per l’excessiva pressió de “lo immediat”.

Aquests dos perills no són nous, però la rapidesa de les xarxes l’ha accentuat, una celeritat que també es veu agreujada per la irrupció de veus no periodístiques que expliquen fets o publiquen noticies. És en aquest sentit quan és important el paper del periodista i del mitjà com a garant de la informació amb pràctiques professionals i, sobretot, amb l’aplicació de la deontologia necessària.

Aquest nou panorama de dinàmiques als mitjans és molt important que siguin enteses a l’hora de fer-ne crítica o ús. També, i de manera complementària, comprendre les noves maneres de treballar ajuden també a incidir-hi de manera més efectiva.

Abans….

La visió que la societat en general te de la feina periodística és, normalment, parcial i estereotipada . La incomprensió dels processos periodístics s’ha agreujat amb l’extensió als darrers anys de les xarxes socials i de canals, com el youtube o el recent periscope, on qualsevol pot penjar informació de manera immediata. Així que el primer que hem de fer es veure com funcionaven els mitjans abans de les xarxes per entendre com funcionen ara mateix amb elles, el que han guanyat i el que han perdut.

Quan no hi havia twitter especialment, i els diaris digitals eren una anècdota la informació ens arribava, bàsicament, del que ara coneixem com mitjans tradicionals: premsa, ràdio i televisió. Les dinàmiques de generació d’informació per part d’aquests, fora dels esdeveniments imprevistos tipus incendis, explosions, terratrèmols,….ja em seguiu, …. eren de 3 tipus, depenent també del tipus de mitjà, però bàsicament serien:

1. Les prèvies que tots els responsables de redacció feien elaborar en base a les convocatòries que arribaven a les redaccions per cobrir durant el dia ( i que redactors i caps ja feien un mínim filtratge). Les convos de les administracions sempre tenen un pes específic, especialment l’Agenda de Govern de la Generalitat o de l’ajuntament de Barcelona, per exemple, i afegim les de grans empreses, ong’s, entitats, etc… Aquí jugava i juga un paper bàsic l’agenda del dia on EFE i Europa Press (i ACN) diuen que cobriran.

2. Els temes propis. Redactors especialitzats que busquen noticies, parlen amb fonts, començaven a mirar les xarxes incipients….i , també, rebien (i reben) temes preparats pels gabinets de comunicació que aposten per un tret segur. En aquest sentit també el tema podia venir d’una trucada de telèfon a un cap que et deia per on havies d’anar. Aquí haig de fer un aclariment. Quan més important és el mitjà millors fonts te bàsicament pel prestigi i la repercussió, no per la qualitat moltes vegades del mitjà en si. I un altre aclariment. Les fonts normalment (per no dir sempre), són interessades i, en àmbits com el polític, demanen a més certa identificació amb el projecte. No descobreixo res de l’altre món. Les tertúlies de mitjans amb periodistes i no periodistes estan plenes d’aquest diversitat i els productors dels programes que les fan tenen molt clar qui és quota de qui.

3. El Disc sol·licitat. Molts igual ja sabeu de què parlo. Són els temes que el teu cap d’informatius o de redacció diu que s’han de fer. Normalment responen a un interès explícit de l’empresa o institució propietària del mitjà.

Així doncs la generació de la informació era cosa de pocs, ja us he detallat els processos, i la seva posterior recepció cosa de molts. Les dinàmiques continuen existint però condicionades i torpedinades en moltes ocasions per les xarxes.

…i ara

Ara resumiré molt. Amb la irrupció dels diaris digitals i de les xarxes socials, especialment de twitter, la generació d’informació ha deixat de ser patrimoni de col·lectius reduïts. Un període que hem viscut als darrers 6 anys que ha coincidit amb la crisi econòmica que s’ha carregat la meitat dels mitjans tradicionals i que els ha obligat a evolucionar cap a la situació que ara tots vivim.

Si abans la immediatesa la donava la ràdio ara twitter (barrejat amb altres xarxes i eines que van de Instagram al més recent Periscope) és el rei i el mitjà digital és el seu profeta. Abans el periodista tenia temps per pensar, ara no. I això motiva la generació d’errors per no poder contrastar en condicions una informació que tothom “vomita” ràpidament amb la velocitat que t’obliga internet. A més ara has d’estar pendent del twitter d’unes fonts que ja no et necessiten tant ja que tenen altaveus immediats.

Ja tenim una realitat. Ara parlem de negoci. Els mitjans tradicionals supervivents van sobreviure gràcies a dobles redaccions: la convencional i la que penjava continguts en xarxa. La situació econòmica fa que alguns si tinguin doble personal, però en d’altres la mateixa persona fa el doble de feina. Així ara el redactor que surt al carrer ha de retransmetre via twitter on va, penjar fotos, àudios i vídeos per alimentar els comptes del mitjà. Els mòbils i els portàtils li permeten penjar o enviar el contingut una mica després a la versió digital. I després continua amb altre tema.

Una informació ara és com els porcs, ho aprofites tot i l’expliques adaptada a tots els canals. És el regne del link. La circulació i repercussió és bàsica. I és que els digitals són besties que mengen sense descans i que són també un nou sustentador econòmic gràcies a la publicitat. També dir que les xarxes i l’evolució tecnològica donen als mitjans l’oportunitat de sortir del seu àmbit i ser invasius, apostant per formats de vídeo o audio en el cas dels diaris (cas de El Mundo o de El Periódico i el cas dels Maristes)
2 redaccions, com passa a La Vanguardia, però d’altres ja integrades com al de l’ARA o, més recentment, la de El Periòdico. Per acabar, un exemple de com treballa ara un periodista d’aquest darrer mitjà.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/ultima-selectivitat-histories-primers-estudiants-5197962

Primer de tot. Les redaccions estan plenes i funcionen al 100% des del matí. Abans era estrany troba ningú fins a la tarda. Eren fora fent rodes, contactes, cafès, etc…
El redactor ara funciona des de la redacció. Ha de generar continguts. I això l’allunya de la realitat. I els que aconsegueixen sortir fan una peça pel digital i la de paper. Les versions següents pel web ja no les controlen ells. Ho fan persones que no surten del cau i que retallen i poden canviar títols i tot.

Es dona el cas, al·lucinant per gent de la meva edat, que els redactors de política assignats a un partit no hi tenen contacte. Com no surten de la redacció els cobreixen per teletip i, amb sort, per telèfon. En política el periodisme de fonts i el contacte directe és bàsic. I això està passant.

En resum. En el món de la informació és va el doble o el triple de ràpid que abans ja que tens el doble o el triple de pressió i el doble i el triple de feina. I això, exponencialment, fa augmentar els errors.Sabent, però, com funcionen els mitjans, ara és més fàcil apropar-se. Amb un @ a twitter accedeixes a un periodista de l’àrea que t’interessa. Si tens el seu telèfon pots contactar-lo per whatsapp…són noves maneres que també utilitzem els gabinets de comunicació. Amb el teu mòbil pots fer fotos o vídeos per enviar-li i incidir-hi. Pots muntar fins i tot vídeos amb un smartphone…
Els mitjans continuen sent referent i és bo que ho siguin, ja que tot i la situació, la majoria dels meus companys poden donar garanties deontològiques que altres generadors d’informació a les xarxes no donen.

Els robatoris amb força augmenten un 74% a Horta-Guinardó

Fa poques setmanes es feien públiques les xifres de criminalitat a la ciutat de Barcelona. En elles s’indicava que els robatoris amb força a domicilis es van disparar l’any passat un 27% respecte al 2014, passant de 5.204 a 6.628, fet que suposa una mitjana de 18 al dia. El que no van explicar és que la majoria d’aquest tipus de delicte, amb un 40% del total dels casos, es produeixen en 4 districtes de la ciutat; Horta Guinardó, Sant Andreu, Nou Barris i Sant Martí.

El cas d’Horta-Guinardó és especialment preocupant. En només un any els robatoris amb força han augmentat un 74%  (passant de 408 a 709). Aixó vol dir que 1 de cada 10 d’aquest tipus de delicte que es cometen a la ciutat es produeixen en aquesta zona. Si continuem amb l’anàlisi de la resta dels districtes esmentats l’augment del 2014 al 2015 a Sant Andreu és d’un 53% i a Nou Barris un 46%.

Robatoris

Totes aquestes dades les ha enviat el conseller d’Interior, Jordi Jané, en resposta a una pregunta al Parlament de Catalunya. D’aquestes xifres també destaca que aquests robatoris ha augmentat al Maresme durant la crisi (des de 2010 fins al 2015) quasi un 100%, passant de 1078 a 2002 delictes. Al Vallès Oriental en el mateix periode el creixement ha estat del 70%, passant de 1022 al 2010 a 1.744 al 2015.

La Generalitat puja el cànon per l’ús de les línies 9 i 10 a TMB

El preu que el govern català cobra a Transports Metropolitans de Barcelona per l’us de la infraestructura de les línies 9 i 10 del metro torna a augmentar. L’anomenat cànon ferroviari s’incrementa en prop de 10 mil euros per quilòmetre cada mes. Si l’any 2014 es pagaven 413.285 euros per quilòmetre el requeriment de pagament del 2015 aprovat fa pocs dies pel departament de Política Territorial, que encapçala Santi Vila, obliga a TMB a abonar 423.088 euros. És un increment del 2,4% en un 2015 on la principal noticia que es donava als usuaris del transport públic era la congelació de les tarifes.

Metro buena

Així doncs mentre per una banda s’exerceix la contenció dels preus que repercuteixen directament en les butxaques dels usuaris (coincidint també amb un periode electoral) de l’altra es continua augmentant aquest cànon que ha d’abonar una empresa amb diners públics com és TMB.

Des que CiU va arribar al govern  el cànon que Trasports Metropolitans ha de pagar per utilitzar la línia 9 i la 10 ha augmentat prop del 10%, passant de  385.258 euros el 2011 als 423.088 d’aquest 2015.

El 6% dels nens catalans han rebut ajudes per no passar gana

El 6% dels infants i adolescents catalans han estat atesos al 2014 per “dificultats en la seva alimentació”. Així es desprèn de les dades facilitades pel departament de Benestar i Familia a una pregunta parlamentària.

La informació, recollida pels ajuntaments de tot Catalunya, especifica que un total de 70.329 infants i adolescents de 36.455 famílies han rebut “ajudes d’urgència social, l’entrega d’aliments o vals per comprar-los, beques menjador, entre d’altres”. En l’actualitat hi ha 1,2 milions de nens i adolescents a Catalunya, segons dades de l’Idescat. Una gran majoria s’han detectat gràcies al Protocol per a la detecció i seguiment de situacions d’especial dificultat en l’alimentació d’infants i adolescents subscrit entre els Departaments d’Ensenyament, de Salut i de Benestar Social i Família.

La comarca més afectada no és el Barcelonès o el Baix Llobregat, on hi ha una gran majoria de la població catalana, sinó que és el Vallès Occidental el territori amb més infants i més famílies que reben ajudes per poder menjar en condicions. Concretament són 11.918 d’un total de 7.462 famílies. El percentatge de nens afectats arriba al 7,5% del total de la comarca (hi ha 160.000 infants i adolescents).

No obstant la comarca on el percentatge d’infants amb carències és més elevat és l’Alt Empordà, amb 3.266 d’un total de 23.082, amb un preocupant 14,1%.

Aquest és el detall d’infants i adolescents per comarques

Nens aliments

“Tenim pressa” per no morir

Finalitza un 2014 que des del mon del sobiranisme i l’independentisme ens havien venut com l’any clau pel futur de Catalunya. La diada i el 9N realment han significat punts culminants de mobilització ciutadana a la qual la política ni ha seguit ni ha estat a l’alçada. El mur del govern del PP davant el qual ens hem lamentat d’una banda, i els protagonismes, divismes i tacticismes de la política catalana de l’altra, han limitat un moviment que podia haver Estat.

El cansament de la política ha tornat. La ciutadania està farta de processos interminables i de lluites caïnites. En aquest context la irrupció de moviments ciutadans transformadors ha trastocat els engranatges del procés català, basat en una vella política que també ha portat al cansament al cos ja castigat de la democràcia espanyola. Podemos a nivell estatal (i català) i moviments com Guanyem a Barcelona han recollit bona part del descontentament del ciutadà català que veia en el procés una manera de viure millor. Era moltes vegades l’únic nexe amb un independentisme que mai havia estat una realitat a Catalunya.

Així bona part del votant conscienciat socialment, d’esquerra, centre esquerra i centre no nacionalista ha virat cap a discursos més directes (demagògics i irrealitzables per alguns), més entenedors i, sobretot, amb un futur que podria ser més clar. I és que una victòria de Podemos a nivell estatal si podria obrir el meló de la Constitució o, simplement, d’un nou sistema de finançament més just. I la por ha aparegut tant als partits que poden ser escombrats com en aquells que veuen com els seus somnis polítics passen de ser difícils a ser irrealitzables.

Tot plegat explica la necessitat per alguns partits i moviments sobiranistes per accelerar el procés. El “tenim pressa” ha esdevingut més que un eslògan una realitat que podrien anomenar fins i tot “terminal”. Abans que no sigui massa tard anem a unes eleccions on Podemos no esdevingui l’àrbitre que digui “si se puede o no se puede”. Ja hi ha moviments dins d’Òmnium i de l’Assemblea per mirar de recuperar el vot “social”. Podria ser massa tard.

L’Ajuntament de Barcelona pregunta si els transsexuals “han de seguir alguna mena de tractament psiquiàtric”

L’Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports de l’Ajuntament de Barcelona ha encarregat a l’empresa GESOP una enquesta on, entre d’altres qüestions, pregunta als barcelonins si creuen que les persones transsexuals “han de seguir alguna mena de tractament psiquiàtric” o si gais i lesbianes “han de tenir fills.” Ho fa dins d’un apartat anomenat “Drets Civils” d’un qüestionari on també es pregunta si “el molestaria que el seu fill sigui transsexual o homosexual, si aquests col·lectius juntament amb els bisexuals estan discriminats o si les escoles han de fer pedagogia sobre aquestes condicions sexuals”. Finalment també vol saber si l’ajuntament cal que hi faci polítiques específiques.

Un altre apartat de l’enquesta, feta aquests dies per telèfon, pregunta sobre la immigració a la ciutat. Demana que es valori la “diversitat“, vol saber si és una “realitat positiva” i si l’enquestat creu que “els col·lectius d’immigrants fan tot el possible per integrar-se a la societat d’acollida.

Finalment també es pregunta als barcelonins si la prostitució és un problema, si s’ha de tenir espais per exercirla i a quins indrets de la ciutat, si s’ha d’amagar i què ha de fer l’ajuntament. En aquest punt hi ha moltes preguntes sobre els serveis que ofereix ja el consistori, cosa que, per cert, també passa quan es demana sobre habitatge. Des de l’àrea que dirigeix Maite Fandos sembla que volen fer-se una idea exhaustiva de l’opinió dels barcelonins sobre els aspectes “socials” de la seva política mesos abans de les eleccions municipals, previstes pel maig del 2015.

Aquest és un resum del qüestionari: Continua llegint

El consum de la píndola de l’endemà cau a la meitat des que es dóna a les farmàcies

L’any 2010, el primer any sencer en què les farmàcies catalanes van començar a dispensar sense recepta les píndoles de l’endemà, és van vendre 108.503 píndoles contraceptives d’emergència a Catalunya. L’any 2011 la xifra ja va baixar fins a les 82.841, a 67.948 al 2012 i a 55.764 al 2013 , l’últim any del qual el departament de Salut disposa de dades. Això significa que el consum ha baixat més d’un 50% (51,4% exactament) en només 3 anys.

Aquestes dades indiquen que una de les principals pors d’alguns col·lectius contraris a la dispensació sense recepta, que es convertís en un mètode anticonceptiu habitual per algunes dones, no s’ha materialitzat. Tot el contrari. Aquest és el detall per mesos des de setembre de 2009, quan es va començar a vendre sense recepta a les farmàcies i fins al 2013.

Píndoles de l'endemà farmàcies

Pel que fa a la dispensació d’aquests fàrmacs a la xarxa pública, on hi acudeixen els casos que normalment no poden pagar el tractament a les farmàcies, aquesta s’ha mantingut estable. L’any 2011 es van donar 22.157, el 2012 un total de 23465 i 22.470 al 2013.

Píndoles l'endemà a xarxa pública

Els resultats del #9N a Barcelona ciutat

Us ofereixo un Excel amb els resultats dels punts de votació del 9N a la ciutat de Barcelona. Si voleu consultar quanta gent va anar a votar al vostre col·legi, quants si/si o si/no hi va haver i els tants per cent corresponents només heu de clickar aquí Resultats locals de Barcelona.

És informació oficial subministrada pel departament de Governació i Relacions Institucionals.

Us linko també la informació que Camilo Baquero ha fet a El Pais amb la informació d’aquest Excel. Una bona anàlisi. També us adjunto la noticia que ha fet Meritxell M.Pauné a La Vanguardia amb aquestes dades.

Salut xifra en 40.000 els nens obesos a Catalunya

El 5,1% dels nens catalans tenen diagnosticada obesitat al seu historial sanitari. Són dades del departament de Salut de 2013 a les que ha tingut accés Els passos perduts. El total d’infants que presenten aquesta patologia és de més de 40.000 a tot Catalunya, dels quals uns 22.500 (56 %) són nois i 17.500 (44%) són noies.

En un informe elaborat pel departament a partir de les dades de l’eCAP de l’Institut Català de la Salut s’assenyala que la franja d’edat entre 10 i 14 anys presenta una major incidència de casos d’obesitat. En concret a un 6,89% de nois i noies els hi han diagnosticat al seu CAP, arribant als 25.500. Entre els 5 i 9 anys el percentatge baixa al 3,49% arribant als 14.500, aproximadament.

Dades infants obesitat

L’estudi, molt exhaustiu, ha analitzat especialment la franja de 10 a 14 anys. Des del 2008, amb Marina Geli com a consellera, i fins a l’actualitat, s’ha augmentat la vigilància sobre aquest sector de la població. I és que una de les conseqüències de la crisi econòmica és una mala alimentació que deriva en problemes de sobrepès en sectors de la societat que s’han empobrit.