“Tenim pressa” per no morir

Finalitza un 2014 que des del mon del sobiranisme i l’independentisme ens havien venut com l’any clau pel futur de Catalunya. La diada i el 9N realment han significat punts culminants de mobilització ciutadana a la qual la política ni ha seguit ni ha estat a l’alçada. El mur del govern del PP davant el qual ens hem lamentat d’una banda, i els protagonismes, divismes i tacticismes de la política catalana de l’altra, han limitat un moviment que podia haver Estat.

El cansament de la política ha tornat. La ciutadania està farta de processos interminables i de lluites caïnites. En aquest context la irrupció de moviments ciutadans transformadors ha trastocat els engranatges del procés català, basat en una vella política que també ha portat al cansament al cos ja castigat de la democràcia espanyola. Podemos a nivell estatal (i català) i moviments com Guanyem a Barcelona han recollit bona part del descontentament del ciutadà català que veia en el procés una manera de viure millor. Era moltes vegades l’únic nexe amb un independentisme que mai havia estat una realitat a Catalunya.

Així bona part del votant conscienciat socialment, d’esquerra, centre esquerra i centre no nacionalista ha virat cap a discursos més directes (demagògics i irrealitzables per alguns), més entenedors i, sobretot, amb un futur que podria ser més clar. I és que una victòria de Podemos a nivell estatal si podria obrir el meló de la Constitució o, simplement, d’un nou sistema de finançament més just. I la por ha aparegut tant als partits que poden ser escombrats com en aquells que veuen com els seus somnis polítics passen de ser difícils a ser irrealitzables.

Tot plegat explica la necessitat per alguns partits i moviments sobiranistes per accelerar el procés. El “tenim pressa” ha esdevingut més que un eslògan una realitat que podrien anomenar fins i tot “terminal”. Abans que no sigui massa tard anem a unes eleccions on Podemos no esdevingui l’àrbitre que digui “si se puede o no se puede”. Ja hi ha moviments dins d’Òmnium i de l’Assemblea per mirar de recuperar el vot “social”. Podria ser massa tard.

Com evitar la violència a les manifestacions de #CanVies

Molts en mirar d’analitzar les causes que han motivat ja 3 dies de violència urbana amb motiu del desallotjament i enderroc de Can Vies citen motius com la presència d’infiltrats o que el moviment okupa acull un petit grup de violents. Jo no entraré en aquest anàlisi per que no tinc les dades necessàries. Si explicaré el que vaig observar a la manifestació d’aquest dimecres 28 de maig.

Els “violents” eren en bona part nois d’entre 16 i 20 anys que anaven a liarla per l’emoció de l’enfrontament. N’hi havia pocs més calmats que veies que començaven a tombar contenidors tant al carrer Creu Coberta com als adjacents (per dificultar el pas de les furgones de la policia) i eren secundats després per la majoria.

Una vegada s’havia establert el que podriem dir un sistema de barricada amb foc començava l’enfrontament amb els Mossos que hi havia al davant i que consistia amb el llençament de pedres i ampolles. Uns pocs portaven martells amb els que miraven de trencar els aparadors. Aqui teniu la seqüencia dels fets:

Després, i una vegada es va trencar el front principal d’enfrontament de la capçalera de la mani van començar més de 3 hores de corredisses pels carrers de Sants. Es va seguir el model clàssic d’un dispositiu policial que actua en punts de manera molt forta i es retira per anar a un altre lloc. I així 3 hores.

Tot plegat es podia haver evitat? Si. De qui és la culpa? De les dues bandes, però amb un grau de responsabilitat molt diferent. Comencem per l’actuació policial. Els Mossos tenen la legitimitat de l’ús de la força com a cos policial d’un estat de dret. El problema és que una manifestació que es troba davant molts agents antiavalots en formació, preparats per actuar no reacciona igual que si es troba a uns agents de la Guardia Urbana que els indiquen que la marxa ha de continuar per un o altre carrer. És veritat que el dispositiu es prepara d’acord amb el que s’espera, i que s’arrisca la integritat física d’uns agents de la Urbana si es posen al davant. Però aqui entra la responsabilitat de l’altra part, dels manifestants.

Front Mossos Can Vies

A les manifestacions del 15M va haver incidents, però va quedar molt clar que eren protagonitzats per grups aliens al moviment que es col·locaven als voltants o al final de la marxa. Com va quedar tan clar? Per que els organitzadors havien establert un servei d’ordre propi que delimitava qui es manifestava. I eren clarament visibles amb armilles reflectants. Això passa a les concentracions de Can Vies? NO. La idiosincràsia del moviment sembla que fa impossible establir aquesta mesura de seguretat i ordre en qualsevol manifestació. I en el cas específic que ens ocupa fa que es barregin i mimetitzin els violents amb les persones que es manifesten pacíficament.

Així doncs i cenyint-nos específicament a la violència urbana es podria evitar o almenys reduir amb un senzill exercici de responsabilitat per part dels manifestants, d’una banda, i també per una mica més de mà esquerra per part dels comandaments que estableixen els dispositius d’antiavalots.

 

La 3ª via per Artur Mas però també per Oriol Junqueras

Les interpretacions sobre els missatges que el president Mas i la resta de líders van donar al debat de política general són clarament sorgides d’un àmbit eminentment endogàmic. Partits, opinadors, periodistes…. Tots ells no surten del cercle viciós als que els confina el seu món de relacions, amors i odis. És per això que ahir i avui ens capfiquem sobre les 3 possibles respostes a una consulta o si Mas va desautoritzar la tercera via plantejada per Duran. És el titular, si. Però no ens quedem en els equilibris i les lluites polítiques i anem una mica més enllà. Busquem les raons i barregem-ho amb la seva causalitat.

Quan es parla d’obrir les respostes a 3, incloent una opció a més de si i el no, és el reconeixement que aquesta barreja de sobiranisme i l’independentisme que trobem a CiU no veu clar el resultat d’una consulta d’una banda, i de l’altra, veu una escletxa de possible legalitat que vol aprofitar. És per això que ahir el president Mas va parlar de respecte a les majories, però especialment a les minories. Un clar gest per atreure a un procés més moderat a bona part de la immigració dels anys 60 ( i als seus fills).

En aquest sentit el lider de l’oposició va reblar encara més el clau que ERC ja fa dies que ha introduït com a estratègia a seguir. Els republicans han vist clar, com ho va fer Carod Rovira quan es va presentar al 2004, que per aconseguir alguna cosa a Catalunya s’han d’apropar al vot de l’àrea metropolitana; al vot immigrant espanyol. Per aquesta raó parlen de doble nacionalitat i ahir Junqueras mostrava el seu respecte a la lluita d’aquest col·lectiu als municipis i, especialment, es va adreçar a la cambra en castellà davant els ulls atònits de la bancada de CiU però també de PPC i Ciutadans.

Tampoc ens hem d’enganyar. ERC pensa en vots per la consulta, però també en arrabassar-los a PSC i ICV-EUiA en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries ( Herrera i Navarro més que ulls atònits tenien cara de preocupació).

Busquem més causalitats. A l’últim baròmetre del CEO, abans de l’estiu, tothom va assenyalar la dada que un 55,6% dels catalans votaria si a la independència en una consulta. Però va passar desapercebuda una altra, més moderada, sobre el model territorial i les relacions amb Espanya. Ens deia que el 48,6% dels ciutadans creuen que Catalunya s’hauria de quedar a Espanya com a regió, comunitat autònoma o dins d’un sistema federal. El 47% dels catalans aposten clarament per la independència.

CEO Catalunya model territorial elspassosperduts

Per poc, però guanya l’opció de quedar-nos, no de marxar. Això mostra un equilibri a la societat que els partits han fet i faran bé de tenir en compte si volen girar la truita…. o no.

Després de la Via Catalana? El Consell de Transició

La consciencia nacional de Catalunya, expressada pel desig d’un canvi efectiu d’estatus jurídic, no ha parat de créixer des de la retallada de l’Estatut. La reacció de la societat catalana va ser, en bona mesura, de punt i final. Però, a més, el diàleg de 30 anys de democràcia, i el que s’ha aconseguit, no han servit per una cosa clau: en un moment de crisi econòmica no s’ha fet front als mínims d’estat de benestar que la societat demanda. I aquest últim paràmetre ha unit a la causa d’un nou camí a independentistes i a bona part d’un col·lectiu fins ara resistent a sortir de la legalitat: els immigrants espanyols dels 60 i 70 i els seus fills. No obstant els clixés que encara hores d’ara serveixen als moviments catalanistes per relacionar-se amb aquests catalans ha fet que molts d’ells no facin el pas. Tampoc, però, s’ha d’entendre que tots el faran.

Segons l’últim baròmetre del CEO només el 2% dels catalans es declaren espanyols. Amb aquests ciutadans no hi ha res a fer. Sí que hi ha molt camí amb el 35% de catalans que se senten tant espanyols com catalans. Amb ells no serveixen els discursos abraonats apel·lant a la història i al sentiment nacional. Ni actes com la Via Catalana o inaugurar el Born. Molts ni han nascut amb aquests valors ni els volen assumir tot i ser d’aquí (altres si que ho han fet).

CEO tant espanyol com català elspassosperduts

L’opció per guanyar aquests 2 milions de ciutadans passa d’una banda per aprofundir la via del dret a decidir com a expressió màxima del que és la democràcia. Però encara més important és explicar “de pé a pá” els números de la hisenda catalana i del futur amb un estat independent. Seran clau els informes que sobre nacionalitat i llengua faci el Consell de Transició Nacional però més encara els que redacti sobre el futur econòmic del país.

Els sentiments de pertinença a una cultura poden suposar una barrera per alguns. Però l’expressió per part del Consell de Transició d’un respecte exemplar per ella, equiparant el castellà al català com a llengües oficials d’una Catalunya independent, afegit a una mostra clara sobre el futur de l’estat del benestar amb números, farà fer el pas a molts d’ells sense dubte.

A aquesta feina de pedagogia a l’interior s’hauria d’afegir una altra a tota Espanya per deixar molt clar que, si Catalunya vol fer el pas, és per la incomprensió i el maltracte continuat per part del govern central. Una campanya sense victimismes, amb una idea molt clara: “Si a ti te hubieran hecho todo esto, ¿qué harias?.

Carregar-se de raons, doncs, és el més important, tant a dins com a fora. Sense això, sense el respecte a tots els actors de la nostra societat, el procés català no anirà enlloc. I pels que pensen que sí, una pregunta: esteu convençuts al 100% que, en les actuals condicions, guanyaria el sí a la independència en una consulta? Jo no posaria la mà al foc.

Artur Mas: del timó al “timo” o com fer independentisme de fireta

El president de Catalunya, fins fa poques hores, tenia clar que havia de consultar al seu electorat si volia o no tenir un nou projecte de país el 2014. Almenys és el que portava repetint el últims 2 anys. Per assolir el govern fins i tot va pactar amb ERC un full de ruta que així ho indicava. Però les dificultats legals eren i són insalvables, ja que el PP ha deixat clar quin és el seu posicionament. I l’alternativa, el PSOE, també. Ara el sr.Mas ens diu que no es pot fer cap consulta si no és legal. I, si no es pot fer, esgotarà la legislatura i farà eleccions plebiscitàries al 2016…. Què ha canviat? Per què s’ha passat de la valentia a la covardia pocs dies abans de la diada més reivindicativa? Què li va dir Rajoy a Artur Mas la la discreta reunió que van mantenir el passat 29 d’agost?

Artur Mas elspassosperduts

La política és un joc d’estratègia. Tots els partits dibuixen les seves línies d’actuació d’acord amb el que creuen que passarà, a pactes, acords, converses i enteses més o menys públiques, com la trobada Rajoy-Mas. I ara ens volen vendre que unes eleccions plebiscitàries al 2016 són un advertiment al president espanyol de què no ens acontentarem amb un millor finançament……Fluix, molt fluix. A Gènova tiren coets. Els catalans els donen 3 anys d’oxígen.

El pinyol de CiU semblava que havia superat el pactisme congènit que la federació havia establert com a modus vivendi. Fins i tot, i no ens enganyem, havia arribat a promoure i facilitar la creació de plataformes de suport a un procés que realment ha calat en bona part de la població. Sembla, però, que l’ànima pactista, amb una empenta més que important de les empreses que aguanten a CiU en els bons i els mals temps, ha pogut més. L’esperança de tornar a ser decisius a Madrid, barrejada amb la possibilitat d’un nou sistema de finançament que doni més poder a la hisenda catalana, pesa més a la balança que l’enfrontament directe amb l’Estat. Això és fer independentisme de fireta.

El problema de l’independentisme de fireta és tot el reguitzell de gent que acabes de deixar amb la boca tan oberta com un “tragabolas”. I un altre és el trencament amb el partit que aposta clarament per la independència i que t’ha donat suport per poder governar. T’aboca a buscar altres aliances, com ara el PSC o, el PPC. Els argumentaris per aquest camí, per molt difícil d’empassar que sembli especialment per la segona opció, ja estan fets.

És decebedor veure com un procés que havia sacsejat Catalunya sembla que no ho ha fet prou pels analistes de CiU, que esperen temps millors. Els mateixos que ara han de construir la ruptura (fàcil) amb ERC i “mantenir el timó” del president. Però les seves paraules han deixat literalment amb el cul a l’aire als milers de persones que des de l’Assemblea Nacional de Catalunya i altres entitats i partits han apostat fort per la independència promovent actes tant importants com ara la via catalana. També pels que volen el dret a decidir. Per ells i per tots els catalans el president ha preferit, com un “trilero” qualsevol, canviar-nos de lloc la boleta i deixar-nos amb cara de tontos. Ha decidit passar de portar el timó a “timar-nos”. A veure com acaba tot.

L’error de l’ANC, de la Via Catalana, de CiU, d’ERC i de l’independentisme en general

Fa molts anys, durant el govern Pujol, les relacions amb els interlocutors de la població immigrada a Catalunya es portaven des de la conselleria de Benestar Social. L’Antoni Comas, responsable de l’àrea, tenia l’encàrrec del president de tenir content a aquest sector de la població catalana. Les visites a les diferents cases regionals, especialment a les andaluses i galegues, van ser bàsiques per teixir una xarxa de relacions, dependències i clientelisme que van ser força útils a CiU. L’error, però, era doble. Primer per tractar la identitat de molts catalans des d’un departament assistencialista i, segon, per fomentar una integració irreal i basada en un folklorisme mal entès (només cal recordar la imatge de la plana major de CDC i UDC asseguts al terra i fent palmes en un miting-concert organitzat per l’amic Justo Molinero).

L’error de no tractar be a la població espanyola s’ha vist pal·liat, però, per la feina de l’escola i la universitat a Catalunya. La integració real a les seves aules ha fet que molts dels fills d’aquests catalans vegin amb nous ulls l’evolució del lloc on viuen. La crisi que vivim des de fa 5 anys ha acabat d’obrir els ulls a un col·lectiu que té unes arrels fora, però que també les té a dins (i les vol mantenir i millorar). Paral·lelament des del món del sobiranisme primer i després des de l’independentisme s’ha sabut temperar el missatge abraonat de sortida d’un estat ofegador cap a uns ítems fàcilment assumibles per la majoria de la població. Però han caigut en l’error de no saber arribar de la manera adequada ni a la població d’immigrants dels 50 i 60 ni, per aprofundir en la realitat sociològica actual, al 36% dels catalans que actualment es declaren tant espanyols com catalans. Els folklorisme i la manca de respecte per les senyes d’identitat de totes aquestes persones fa que no acabin d’entrar a considerar ni al dret a decidir ni, per suposat, a la independència de Catalunya.

No pot ser que en un moment com l’actual no s’intenti convèncer a la part de la població que et pot donar la victòria en una consulta. I seria molt fàcil. No pot ser que des de l’Assemblea Nacional Catalana, catalitzadora de bona part del moviment independentista, es digui que el castellà (la llengua en la qual pensa i parla la meitat de la teva població i principal senya d’identitat) en una Catalunya independent es respectarà i “es continuarà parlant igual que el bereber, l’àrab, l’anglès o el francès”. O que ho digui el president de l’Institut d’estudis Catalans Si vols el suport dels immigrants i dels seus fills digués clarament que un nou estat tindrà el català i el castellà com a llengües oficials. Llavors molts començaran a superar l’únic obstacle que els hi falta per donar suport a una Catalunya més sobirana o independent. I no és demanar massa. Ara mateix les dues llengües són cooficials. Mentrestant viuen aliens o claraments hostils a iniciatives com la #viacatalana, i això és un error imperdonable.

Aquest és el punt principal, però no és l’únic. Entorn al respecte a la llengua castellana s’ha d’articular una campanya que tracti de tu a tu a tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen. S’ha de saber explicar fora de clixés a totes aquestes persones una cosa tan senzilla com que viuran millor en un estat on se’ls respectarà. Fer entendre realitats econòmiques de manera propera una vegada li has garantit la seva ànima. Deixar, en definitiva, de tractar-los com feia el conseller Comas.

Artur Mas i el seus consellers suspenen a Twitter

La presència a Twitter del president de Catalunya, Artur Mas, es concreta en una imatge: un ou amb fons blau. L’ús que fan el president de la Generalitat i els seus consellers d’una de les principals xarxes socials mundials és, amb alguna excepció, molt limitat. La majoria de responsables de l’executiu deixen els seus perfils en mans del compte del seu departament. La proximitat i l’èxit que dona tenir un perfil propi i personal, amb exemples com ara @Albert_Rivera (Ciutadans) o David Fernández @HiginiaRoig (CUP) són camins que els responsables de 2.0 del govern no s’atreveixen a obrir.   

El president, Artur Mas, té un perfil des de les eleccions de 2010, @arturmas. El seu cap de premsa i de comunicació, Joan Maria Piqué, el va obrir per assegurar-se que no hi hagués cap suplantació (cosa que va passar essent president al 2011 amb un compte que va durar només unes hores). Des d’aleshores no s’han atrevit, como si han fet @marianorajoy i el propi Josep Antoni Duran i Lleida @ciuduran, a utilitzar aquesta potent eina de comunicació. El hashtag #presidentMas, el twitter @govern i el del propi @joanmariapique són els canals oficials i oficiosos que emeten els missatges d’Artur Mas. El perfil, que té 2.139 seguidors, només segueix a @ciu i al twitter (ja eliminat) de la campanya del 2010.

Twitter Artur Mas elspassosperduts

Pel que fa a la resta del govern es podria dividir en 3 grups:

El primer són els que, com el president Mas, tenen un perfil agafat per seguretat i evitar així suplantacions. Són el conseller de la Presidència i portaveu, @franceschoms i el d’Empresa i Ocupació, @felippuig. S’ha de dir que els responsables de comunicació del govern han optat, en el cas de Homs, per la mateixa estratègia del president. Han creat el hashtag #portaveuHoms i fan servir el compte @govern , especialment per les rodes de premsa dels dimarts després de la reunió de l’executiu. Destacar les esporàdiques aportacions en aquestes compareixences de @jordicuminal, director general de Comunicació.

El segon grup són aquells que ja tenien un compte creat previ a la seva entrada al govern, però que quan han començat la seva tasca l’han convertit en una corretja de transmissió pels missatges del seu departament de comunicació. És el cas de la vicepresidenta, @joanaortega, del responsable de Territori i Sostenibilitat, @SantiVila, de la consellera de Benestar i Família, @neusmunte, i del conseller de Cultura, @ferranmascarell. Només en els casos de Vila i Munté veiem com, de quan en quan, fan un twit propi.

I el tercer i últim grup el conformarien els consellers que no tenen perfil propi i és el compte del departament qui explica la seva activitat de manera directa, amb alguna declaració i amb enllaços a les notes de premsa. És el cas d’Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Josep Maria Pelegrí i Germà Gordò.

Dos casos a banda serien el la consellera d’Ensenyament @Irene_Rigau, que només piula des del 21 d’abril d’enguany, i el del conseller d’Interior,@Ramon_Espadaler , que el dia que va ser investit, el 27 de desembre de 2012, va quedar mut a Twitter.