El regne del link

button-108070_1280

Com entendre les noves dinàmiques dels mitjans a l’era digital

Per poder fer una bona anàlisi crítica de continguts mediàtics cal entendre com funcionen en l’actualitat el mitjans. La irrupció dels formats digitals i el multicanal que significa la distribució mitjançant les xarxes socials (abans era només el canal propi sigues diari, ràdio o TV) ha canviat radicalment la dinàmica de treball dels periodistes, tensionant encara més la seva capacitat de producció i, per tant, el resultat final que arriba als consumidors.

La immediatesa de les xarxes ha forçat als mitjans a crear grans plataformes digitals on els continguts s’ofereixen en diferents formats i es fan arribar per diferents canals. Això fa augmentar exponencialment les possibles errades i genera perills evidents com ara la producció forçada de noticies sense el contrast necessari o, en un darrer extrem, en un perill de salt de les normes deontològiques per l’excessiva pressió de “lo immediat”.

Aquests dos perills no són nous, però la rapidesa de les xarxes l’ha accentuat, una celeritat que també es veu agreujada per la irrupció de veus no periodístiques que expliquen fets o publiquen noticies. És en aquest sentit quan és important el paper del periodista i del mitjà com a garant de la informació amb pràctiques professionals i, sobretot, amb l’aplicació de la deontologia necessària.

Aquest nou panorama de dinàmiques als mitjans és molt important que siguin enteses a l’hora de fer-ne crítica o ús. També, i de manera complementària, comprendre les noves maneres de treballar ajuden també a incidir-hi de manera més efectiva.

Abans….

La visió que la societat en general te de la feina periodística és, normalment, parcial i estereotipada . La incomprensió dels processos periodístics s’ha agreujat amb l’extensió als darrers anys de les xarxes socials i de canals, com el youtube o el recent periscope, on qualsevol pot penjar informació de manera immediata. Així que el primer que hem de fer es veure com funcionaven els mitjans abans de les xarxes per entendre com funcionen ara mateix amb elles, el que han guanyat i el que han perdut.

Quan no hi havia twitter especialment, i els diaris digitals eren una anècdota la informació ens arribava, bàsicament, del que ara coneixem com mitjans tradicionals: premsa, ràdio i televisió. Les dinàmiques de generació d’informació per part d’aquests, fora dels esdeveniments imprevistos tipus incendis, explosions, terratrèmols,….ja em seguiu, …. eren de 3 tipus, depenent també del tipus de mitjà, però bàsicament serien:

1. Les prèvies que tots els responsables de redacció feien elaborar en base a les convocatòries que arribaven a les redaccions per cobrir durant el dia ( i que redactors i caps ja feien un mínim filtratge). Les convos de les administracions sempre tenen un pes específic, especialment l’Agenda de Govern de la Generalitat o de l’ajuntament de Barcelona, per exemple, i afegim les de grans empreses, ong’s, entitats, etc… Aquí jugava i juga un paper bàsic l’agenda del dia on EFE i Europa Press (i ACN) diuen que cobriran.

2. Els temes propis. Redactors especialitzats que busquen noticies, parlen amb fonts, començaven a mirar les xarxes incipients….i , també, rebien (i reben) temes preparats pels gabinets de comunicació que aposten per un tret segur. En aquest sentit també el tema podia venir d’una trucada de telèfon a un cap que et deia per on havies d’anar. Aquí haig de fer un aclariment. Quan més important és el mitjà millors fonts te bàsicament pel prestigi i la repercussió, no per la qualitat moltes vegades del mitjà en si. I un altre aclariment. Les fonts normalment (per no dir sempre), són interessades i, en àmbits com el polític, demanen a més certa identificació amb el projecte. No descobreixo res de l’altre món. Les tertúlies de mitjans amb periodistes i no periodistes estan plenes d’aquest diversitat i els productors dels programes que les fan tenen molt clar qui és quota de qui.

3. El Disc sol·licitat. Molts igual ja sabeu de què parlo. Són els temes que el teu cap d’informatius o de redacció diu que s’han de fer. Normalment responen a un interès explícit de l’empresa o institució propietària del mitjà.

Així doncs la generació de la informació era cosa de pocs, ja us he detallat els processos, i la seva posterior recepció cosa de molts. Les dinàmiques continuen existint però condicionades i torpedinades en moltes ocasions per les xarxes.

…i ara

Ara resumiré molt. Amb la irrupció dels diaris digitals i de les xarxes socials, especialment de twitter, la generació d’informació ha deixat de ser patrimoni de col·lectius reduïts. Un període que hem viscut als darrers 6 anys que ha coincidit amb la crisi econòmica que s’ha carregat la meitat dels mitjans tradicionals i que els ha obligat a evolucionar cap a la situació que ara tots vivim.

Si abans la immediatesa la donava la ràdio ara twitter (barrejat amb altres xarxes i eines que van de Instagram al més recent Periscope) és el rei i el mitjà digital és el seu profeta. Abans el periodista tenia temps per pensar, ara no. I això motiva la generació d’errors per no poder contrastar en condicions una informació que tothom “vomita” ràpidament amb la velocitat que t’obliga internet. A més ara has d’estar pendent del twitter d’unes fonts que ja no et necessiten tant ja que tenen altaveus immediats.

Ja tenim una realitat. Ara parlem de negoci. Els mitjans tradicionals supervivents van sobreviure gràcies a dobles redaccions: la convencional i la que penjava continguts en xarxa. La situació econòmica fa que alguns si tinguin doble personal, però en d’altres la mateixa persona fa el doble de feina. Així ara el redactor que surt al carrer ha de retransmetre via twitter on va, penjar fotos, àudios i vídeos per alimentar els comptes del mitjà. Els mòbils i els portàtils li permeten penjar o enviar el contingut una mica després a la versió digital. I després continua amb altre tema.

Una informació ara és com els porcs, ho aprofites tot i l’expliques adaptada a tots els canals. És el regne del link. La circulació i repercussió és bàsica. I és que els digitals són besties que mengen sense descans i que són també un nou sustentador econòmic gràcies a la publicitat. També dir que les xarxes i l’evolució tecnològica donen als mitjans l’oportunitat de sortir del seu àmbit i ser invasius, apostant per formats de vídeo o audio en el cas dels diaris (cas de El Mundo o de El Periódico i el cas dels Maristes)
2 redaccions, com passa a La Vanguardia, però d’altres ja integrades com al de l’ARA o, més recentment, la de El Periòdico. Per acabar, un exemple de com treballa ara un periodista d’aquest darrer mitjà.
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/ultima-selectivitat-histories-primers-estudiants-5197962

Primer de tot. Les redaccions estan plenes i funcionen al 100% des del matí. Abans era estrany troba ningú fins a la tarda. Eren fora fent rodes, contactes, cafès, etc…
El redactor ara funciona des de la redacció. Ha de generar continguts. I això l’allunya de la realitat. I els que aconsegueixen sortir fan una peça pel digital i la de paper. Les versions següents pel web ja no les controlen ells. Ho fan persones que no surten del cau i que retallen i poden canviar títols i tot.

Es dona el cas, al·lucinant per gent de la meva edat, que els redactors de política assignats a un partit no hi tenen contacte. Com no surten de la redacció els cobreixen per teletip i, amb sort, per telèfon. En política el periodisme de fonts i el contacte directe és bàsic. I això està passant.

En resum. En el món de la informació és va el doble o el triple de ràpid que abans ja que tens el doble o el triple de pressió i el doble i el triple de feina. I això, exponencialment, fa augmentar els errors.Sabent, però, com funcionen els mitjans, ara és més fàcil apropar-se. Amb un @ a twitter accedeixes a un periodista de l’àrea que t’interessa. Si tens el seu telèfon pots contactar-lo per whatsapp…són noves maneres que també utilitzem els gabinets de comunicació. Amb el teu mòbil pots fer fotos o vídeos per enviar-li i incidir-hi. Pots muntar fins i tot vídeos amb un smartphone…
Els mitjans continuen sent referent i és bo que ho siguin, ja que tot i la situació, la majoria dels meus companys poden donar garanties deontològiques que altres generadors d’informació a les xarxes no donen.

Anuncis

Artur Mas i el seus consellers suspenen a Twitter

La presència a Twitter del president de Catalunya, Artur Mas, es concreta en una imatge: un ou amb fons blau. L’ús que fan el president de la Generalitat i els seus consellers d’una de les principals xarxes socials mundials és, amb alguna excepció, molt limitat. La majoria de responsables de l’executiu deixen els seus perfils en mans del compte del seu departament. La proximitat i l’èxit que dona tenir un perfil propi i personal, amb exemples com ara @Albert_Rivera (Ciutadans) o David Fernández @HiginiaRoig (CUP) són camins que els responsables de 2.0 del govern no s’atreveixen a obrir.   

El president, Artur Mas, té un perfil des de les eleccions de 2010, @arturmas. El seu cap de premsa i de comunicació, Joan Maria Piqué, el va obrir per assegurar-se que no hi hagués cap suplantació (cosa que va passar essent president al 2011 amb un compte que va durar només unes hores). Des d’aleshores no s’han atrevit, como si han fet @marianorajoy i el propi Josep Antoni Duran i Lleida @ciuduran, a utilitzar aquesta potent eina de comunicació. El hashtag #presidentMas, el twitter @govern i el del propi @joanmariapique són els canals oficials i oficiosos que emeten els missatges d’Artur Mas. El perfil, que té 2.139 seguidors, només segueix a @ciu i al twitter (ja eliminat) de la campanya del 2010.

Twitter Artur Mas elspassosperduts

Pel que fa a la resta del govern es podria dividir en 3 grups:

El primer són els que, com el president Mas, tenen un perfil agafat per seguretat i evitar així suplantacions. Són el conseller de la Presidència i portaveu, @franceschoms i el d’Empresa i Ocupació, @felippuig. S’ha de dir que els responsables de comunicació del govern han optat, en el cas de Homs, per la mateixa estratègia del president. Han creat el hashtag #portaveuHoms i fan servir el compte @govern , especialment per les rodes de premsa dels dimarts després de la reunió de l’executiu. Destacar les esporàdiques aportacions en aquestes compareixences de @jordicuminal, director general de Comunicació.

El segon grup són aquells que ja tenien un compte creat previ a la seva entrada al govern, però que quan han començat la seva tasca l’han convertit en una corretja de transmissió pels missatges del seu departament de comunicació. És el cas de la vicepresidenta, @joanaortega, del responsable de Territori i Sostenibilitat, @SantiVila, de la consellera de Benestar i Família, @neusmunte, i del conseller de Cultura, @ferranmascarell. Només en els casos de Vila i Munté veiem com, de quan en quan, fan un twit propi.

I el tercer i últim grup el conformarien els consellers que no tenen perfil propi i és el compte del departament qui explica la seva activitat de manera directa, amb alguna declaració i amb enllaços a les notes de premsa. És el cas d’Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Josep Maria Pelegrí i Germà Gordò.

Dos casos a banda serien el la consellera d’Ensenyament @Irene_Rigau, que només piula des del 21 d’abril d’enguany, i el del conseller d’Interior,@Ramon_Espadaler , que el dia que va ser investit, el 27 de desembre de 2012, va quedar mut a Twitter.